dimarts, 10 d’abril de 2012

VESPRADES D´ENTRETEMPS








































NO MÉS VESPRADES D´ENTRETEMPS


Vaig descobrir de sobte que no existia cap vesprada, trencant les línies, camins a la muntanya,
d´entretemps, que no hi havia cap transició entre les hores, tancant i obrint les converses de finestra,
dels dies, que tot es reduïa a un joc de xampús i olors, com frases que sempre hagueres volgut escriure,
concretes com les portades dels poemaris de les perruqueries.

Estava sol mentre algú que no podia distingir anava entrant la lluna en la terrassa d´enfront,
sempre hi guarde una poca solitud a les coves de les serres baixes, unes ulleres de sol també
serveixen de riu on nedar les mirades, lluny dels curiosos, no importa, estava amb tu, i els altres,
estaven asseguts mentre triàveu el color dels condicionadors i la forma d´encarar els dies

concrets, magnífics, els cabells queien tan lents que havíem d´espentar el vol
de les mirades. Estava sol, finalment, els versos i jo, matrimoni oral indocumentat, clandestileries,
i una barra que li feia la volta a la ciutat sencera, amb aquella ex-convicta moderna,
contant a punta de pistola que els camps estaven a punt d´esclatar de primavera
que hi havia tantes flors latents que anava a ser-li impossible a l´hivern l´escapada.

estava sola, imaginant-se vesprades d´entretemps, transicions entre les hores,
altres formes de pentinar els dies, talls irregulars decapats, matins al dos i treballs de gomina,
entre els invisibles pètals dels poemes latents. Estàvem sols, en un cantó de la barra,
li vaig preguntar si coneixia també la continuïtat dels parcs més enllà dels entretemps,
esperava notícies també sobre el final del conte.





Imatge: Dreams, de Victo Ngai

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada