dijous, 23 de febrer de 2012

EL TREN DE LA COSTA















Arriba dalt, entra a la casa, inunda cada mirada d´esta tarda,
i deixa totes les joguines surant a mig metre del terra,
després se´n va, no sé on s´amaga l´aigua, quan hi ha la baixamar

Ha quedat una poca als poals, estancada, als paranys de la platja,
i entre les dunes de la vesprada, potser no vol anar-se´n del tot.
No vol deixar la terra, no vol tornar a la pròpia casa.
 
Després pose un poc d´aigua a bollir, per destil.lar els ulls malalts,
prepare també els mecanismes de sanar agravis
en nom del camí abandonat a una deriva de dies damunt dels dies

Nosaltres també havíem caminat junts les primeres vesprades
amb la llum daurant-nos els passos, aleshores quedava ben poc enrere,
encara no sabíem camins nous, només seguíem endavant, on? Endavant!
Havíem après tan sols a riure, i a nadar els estius, i ja era una festa.

[El tren de la costa ha anat emplenant-se d´il.lusions per tornar a casa]

Estava el pou dels llauradors des d´on brollava una aigua
que sabia a terra i sudor i a dies molts llargs i a nits curtes
i refugiàvem allà els primers moviments, conqueríem la muntanya
i tot semblava estar en un lloc concret per algun motiu
que se´ns escapava, havíem après tan sols a riure
i a escapar-nos per les finestres dels horts.

[Mire avançar la llum contra la boira, potser l´hivern ja s´ha cansat
de tanta platja deserta.]

Desconeixíem tots els colors, vull dir, la gama sencera dels odis
i de les afeccions, els companys de batalles tampoc no tenien
una llengua concreta, parlaven l´idioma dels jocs, vull dir,
no ens importava com anava ú a escoltar la missa dels difunts
a la guerra de les navelines, de vora a vora del riu.

Nosaltres, vull dir, aquells, nosaltres, has pujat al tren davant meu,
m´has mirat i has passat de llarg, pose un poc d´aigua al foc,
per seguir destil.lant els ulls malalts,

Les hores venen, sense esperar-nos.
Sembla que torna la plenamar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada