dissabte, 26 de novembre de 2011

TOTS ELS MEUS ANIMALS SÓN OBLIGATORIS

Tots els meus animals són obligatoris No ho puc evitar, no em puc escapar de la sentència del Paul Éluard, del poema de les habituds i potser per això és que m’ocorre tot aquesta estranya aproximació.

Perquè no puc dir que ho faig semblant, no, és pitjor, és idèntic. 

No sé com explicar-m’ho, li ho he contat al periodista que acaba d’eixir per la porta, just abans que vostè preguntés si podia rebre’l. Sí, clar, aquell que sortia a les notícies del cap de setmana i ara fa carrer. Però vostè no està ací per parlar-ne de la degradació laboral, vostè està a la residència d’estudiants perquè ha sentit parlar de mi i no creu res del que diu la gent, veritat? 

        Puc començar de nou si és el que vol però estaríem perdent el temps i a mi no m’agrada començar el temps de nou. En real i multicolor el que m’agrada és investigar el llenguatge i les noves formes de retocar els ritmes de les oracions, amb algun canvi menut, insignificant comparat amb un elefant ciclat d’esteroides i amarat de batuts de proteïnes sintètiques però capaç de fer sonar diferent la música de sempre amb la trompa desenfundada i amb uns forats no concebuts, és a dir, m’agrada molt el gos andalús i els obligatoris amb potes de fusta, ja sap, no? 

        No, clar això a vostè no l’interessa, i en canvi a mi no em deixa ni fer l’amor de tant que em corprèn. Be, siguem intel•ligents per una estona i cerquem un terreny comú on puguem arribar a bastir, si més no, una conversa entre dos animals domèstics. No lladre encara, si és tan amable.

        Imagine que si està ací i em demana audiència és pel mateix que tots em demanen hora i entrevista des de fa uns mesos. No s’ho creu, no? Clar i potser em demanarà veure-ho amb els propis visors. Doncs no li pense donar el gust, perquè jo amb públic ja no funcione igual. Hi ha un altre jo que no pot respirar quan està amb companyia, el que vostè no creu. El que escriu tot el que vostè ha llegit. I no és cap truc de fira o de mag de sala de jubilats, no, mire, la creació beu de la soledat també i sobretot de la recerca. Vostè sembla un home de món i entendrà aquest aplec de motius. No? Be, espere un segon que em rasque la galta amb la pota trasera. Pot plantar cua mentrestant.


        Mire, el jo que escriu allò que vostè no pot esbrinar apareix amb reserves en un entorn diguem-ne obscur i silenciós, i si plou i hi ha roba estesa sembla manifestar-se més a gust amb la consciència de deixar abandonada la roba al seu destí de pluja i secrets de vents huracanats, oh, si ho pogués veure. Tinc gravacions, de vegades he disposat una càmera moderna en aquell racó de l’estança però només són per a mi. 

Les he vist després, i puc assegurar-li que malgrat la mala premsa, és cert, sóc jo. Potser entre en un estat transílium i perd els peus, flote sobre les ones de les paraules, fins a la platja dels fulls, a poc a poc, o amb banderes rojes de vegades.

        Diuen que no he escrit jo cap llibre que no hagués estat ja escrit. Jo no ho sé. Quan acabe els manuscrits els lliure al rector de la residència i és ell el que ho afirma, en realitat jo no he llegit mai cap dels llibres dels que em parla quan acaba de llegir els que jo li lliure. És una mica complicat, ho entenc, però és així. 

        Fa tres anys, just quan vaig entrar a la residència, hi teníem un treball de redacció a llengua. Tema lliure, cent fulls. Ja sap vostè com és d’exigent la casa, ha de mantenir les consonats entre les vocals, però això no ve al cas. A vostè només l´importen els tres dies de soledat i el primer treball que hi vaig escriure, no?. 

        El vell i la mar, el vaig titular, en honor del meu avi, que havia estat mariner. 

      El rector em cridà al despatx per comentar-me que no podia copiar al peu de la lletra una novel•la i fer-la passar per meua. Vaig jurar que jo no havia copiat res i m’ensenyà un llibret d’un americà aficionat als bous i al whisky amb un títol igual al meu llibre. El vaig fullejar. Eren idèntics. Vaig pensar si algú me l´avia tret de l´habitació i l´havia plagiat, però havia estat escrit uns anys abans. Casualitats, vaig dir.

       Em suggerí que escrigués una redacció nova i oblidaria aquell incident. Vaig acceptar del tot indignat i una setmana més tard vaig presentar-li un treball nou, en una granja els animals es rebel•len contra el seu amo i munten un sistema nou que acaba en una dels dictadura dels porcs. 

        Ja ha estat escrit. Deixe de copiar. Torne a escriure la redacció. 

        Prove amb una història de cavallers. Tirant lo Blanch. 

        Prove amb l’amor, o amb la mort i diu que li vaig donar el Romeu i la Julieta. 


        Vaig estar castigat fins que un dia em va creure. Em donà un tema i el nom de dos personatges i quan va comprovar que havia escrit el mateix llibre que ell, em deixà de mirar com sempre. Paraula per paraula havia escrit un llibre que encara no estava ni publicat, una història que només ell coneixia. 

        Des d’aleshores hem provat una i altra redacció però no hi ha manera, sempre escric un llibre que ja ha estat escrit, al peu de la lletra, coma a coma, idèntic. I el pitjor de tot és que jo no els conec aquests llibres. Pot creure’m. Fins i tot aquesta entrevista ja estava escrita, mire, veu aquestes fulles? Ahir mateix, mentre esmorzava vaig començar una redacció d’un home que escrivia llibres ja escrits, condemnat per sempre a repetir una i altra vegada les històries dels altres. Tenia el nom, d’un poema que tampoc no he llegit mai, d’un home que el rector deia que era francès i que deia que tots els seus animals eren obligatoris. Ho veu? 

        Una última cosa, torne´m l´os. Sí, ja estava escrit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada