dilluns, 19 de desembre de 2011



TIRANT ELS VERSOS A LES ANDANES

De vegades escric el confeti sense més
i se m´omple el carrer de festa i canalla
i algu omple els gots sense mesura
i sempre algu es tira el got per damunt
i quasi sempre soc jo, al centre del caos.

D´altres soc com minvar arpegis isolats
on tot es totalitza com zamboires restaurades
o despullades d´estançes desribades
i animals obligatoris, nocturns quan estiueja
però ara fa fred i em costa pujar els camins
de la serratella.

Tu sempre em fas un costat i em recordes
la sol.litud de la mirada a la muntanya.

També sé que molts pocs ulls saben trobar
els cims des d´on jo mire els pasos lents, o els apresurats pasos
dels caminants i l´atmòsfera que hi queda al pas de la pols dels dies
que carreguen a les maletes, o a les motxilles del viatge
a un futur que somriu assegut, mentre desfà la roba i les ombres.

De vegades cerque les ones, m´agrada sobretot l´hivern
a la platja, els versos es trenquen amb més elegància quan plou
i les ones trauen pit enbromerades de mar.

Els trens segueixen passant de llarg, jo hi vaig a tots els dies
tirant els versos, a les andanes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada