diumenge, 11 de desembre de 2011

TRES POEMES EN LA CIUTAT A FINALS DE LA TARDOR





TRES POEMES I UNA CIUTAT

Després d´una setmana amb canvis de pas i viatges inesperats he tancat la trilogia poètica que em rondava sobre els vells carrers i els vells poemes de la ciutat a la fi de la tardor suau del mediterrani, a les portes d´un hivern duríssim. Són tres poemes, però podrien ser-ne un de sol. Ací vos els deixe.







APROXIMACIONS

Només això, intents de poema, aceres cap a una casa per fer,
paraules disperses cercant els braços d´un connector alegre
però seriós, que li asegure el sonet sense esperar a morir-se
ni la indigència dels equilibristes i les estrelles del rock destructives

També això, moments de llum contra els molins nocturns del mestral
i les banyeres plenes de sang perduda en la recerca del temps i la paraula justa
que aproxima les mirades, només això, impotència en el gest i matrícula
d´honor en el seguit de formigues, amigues, del salvat-papasseit, i la
sonicitat, clar, i les imatges aproximants, un tigre passejant el balcó,
rascant el cristall amb la pota, esperant el moment per mossegar el silenci,

només això, huracans efímers als corredors dels records i les vies
obertes per escapar del dia a dia paper de calcar somriures plegats amb llaç
i dedicatòria i també les fronteres invisibles fantasmes dels dies i els anys
només paraules i tan sols paraules per contar mirades i aigua entre els dits

només això, intents, aproximacions, res més, i la pulsió, bombejant poemes,
intents, aproximacions.





ELS PASSOS VENÇUTS

He perdut el cap
mentre et cercava als més obscurs indrets
(quasi secrets)
de la ciutat latent, als cabarets i als parcs nocturns per a acordió
als corredors del mercadroga i he volat també les notes
a ras de somnis
inabastables
com les lletres de les cançons estrangeres

he creat un món d´espurnes i focs il.lusoris
només pel plaer d´encendre la ciutat i l´amor

Tot estava aleshores tendre
en la mirada

He perdut el temps mentre treballava les simfonies
de la primera fruita i les flors dels arbres
han anat canviant de colors els carrers
mudant-me la pell en pentagrames de montmatre
cap a una branca més elevada
des d´on atalaiar-me
els pasos vençuts
i els carrers de la ciutat
on sempre es diumenge i algú canta
cançons estrangeres.






LA CIUTAT SUÏCIDA

La ciutat no havia canviat tant des de l´última vegada que
em vaig suïcidar,
tampoc és que em desagne una vegada al mes o a la setmana en un supermercat,
no és això.

Les passes confessionals i els versos trencats
com els vidres de la secció de les claus de la caixera
o els poemes llargs amb un vol lent de les paraules sobre els cadàvers
de les metàfores.
No és això. No volia parlar d´això.

Hi vaig veure els cartells, amb la tipografia per a notes de comiat,
cadascú tria la seua lletra capital
preferida per al seu epitafi,
alguns broden lletres d´or i trien edificis altíssims,
grans extensions d´aire per nadar un vol impossible, o un port sense ancores,
Però no és això.
No volia parlar d´això.

Jo volia parlar de la ciutat a la que feia temps
que no hi anava. Vaig tornar aquella vesprada.
Per russafa i el Pla del reial. Amb les tendes per fer absurd el menjador de la casa
i emplenar els llits sense amor amb coixins i teles i quadres clon.
Exacte, era allò. Aquella ciutat on havien obert també en aquell barri de rics alguna licoreria per a rics, per que pugueren beure amb la seguretat de gastar-se els diners en licors
cars i difícils d´aconseguir, mentre es foradaven les venes amb destil.lacions
impossibles de la malta dels nords,
mentre feien girar la mescla i el verí amb una ma
despreciant les altres formes de la mort barata,

Era allò i també no ho era, potser
la ciutat no havia canviat tant des
de l´última vegada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada