divendres, 20 de gener de 2012

EL JOC NECESSARI

EL JOC NECESSARI


El primer poema tenia un àlbum dels dies cromo i uns llavisaigua temeraris, no era un poema, ni un conte curt, ni un producte etiquetable, feia un color de paleta, de cançó de tardor, a la terra que hi ha en mi. Cantava tirant els versos a les andanes i pujava als altres arbres per trobar la resposta a la casa que hi tinc a la ciutat suïcida que a poc a poc m´abandona i em deixa a l´obaga ple de contradiccions amb vanilla, esperant el cigne, provant de trovar una aproximació als colors de Pessoa, aquells que hi guardava a la caixa dels poemes, dolça sweet Jane després de la viera i la pluja, atrapant la mota de pols que em somriu des dels ditiràmbics lliures de l´últim poema que escriuré. Després sempre estava la mirada apartada, i la necessitat de l´abraç, aletejant les parpelles. La complicitat encara com a part del crim del poema callat, a dintre de la gàbia del llibre, esperant les teues mans, la teua veu, la teua experiència comuna en el procés d´interiorització del joc de les paraules amagades entre les lletres del bosc. I la necessitat, clar, de l´aigua.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada