dissabte, 21 de gener de 2012

INVOLUNTAT




















POEMA INVOLUNTARI


No tinc voluntat pròpia, em vaig movent com les cues,
de tant en tant amunt, de tant en tant avall,
tan vell com les preposicions davant la natura
i els jeroglífics amagats de les paraules, és cert,

No tinc voluntat pròpia, sóc un cos latent,
completament desitjable encara, encara sóc jove,
sóc jove, be, ja no ho sóc, però sóc un home,
sense voluntat pròpia, però amb un cos fort,
atractiu, atret, imantat cap als altres cossos,
completament desitjables, sense voluntat pròpia,
movent-se com les cues de tant en tant amunt
de tant en tant avall.

Un home, tot això i això només,
Només jo, només quan faig certes coses, vull dir,
triar el color de la roba d´aquest matí blanc de fons dels teus ulls
de neu al jardí, o un pantaló blau, com els teus ulls tancats encara
al somni de tenir una voluntat pròpia, de no ser-ne
només el resultat dels algoritmes del dia a dia

Et puc veure perfèctament des de la cadira de la cuina
vens lentament des del somni, amb una ma encara invisible,
i em demanes què pense, que faig, on vaig, què he escrit
la nit sencera que no he anat als llençols. No ho sé,
et dic, un poema ha anat envoltant-me hores i hores,
no m´ha deixat sol fins la matinada, això sí, he vist
l´amanèixer al jardí, amb la neu i he vist com la llum
anava entrant a la casa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada