diumenge, 5 de febrer del 2012

LA PARET
















LA PARET


Al Dani el castigaren cara la paret des del parvulari,
una paret d´algeps blanc descorfada que feia olor d´aigua
escoltava la veu dels mestres empanatada i fangosa
i la dels pocs alumnes que responien
els noms dels rius quiets dels mapes

No alçava els llibres ni els pams del terra
tenia els ulls blaus, reia sovint els primers
dies escoltant les veus dels xiquets
corrent al pati

Un home portava una falda com les dones majors,
llarga i negra fins els peus quasi invisibles
i ens llegia unes històries d´un home que van matar
i ens parlava de la misericòrdia

Dani continuava allà, a la paret
mentre els anys tenien forma de llibres nous
que els germans menuts ja no podien gastar
perquè el director havia fet amistat amb un senyor
de València que també ens regalava agendes
per anotar coses en els dies que ningú havia vist

A Dani li deixaven una llum oberta al pati
a les nits, per si es sentia sol a la classe.

Els homes que portaven faldes van abandonar
les classes de matemàtiques, i després les de física,
les de literatura, la gimnàstica, Dani,

L´últim dia del col.legi li van oferir seure amb nosaltres.

Es va girar, estava canviat, ja no tenia els ulls blaus,
quasi no tenia ulls. Un dels mestres nous, sense falda,
li assenyalà una cadira i una taula enmig de la classe.

Es va seure sense dir res.

Hi va haver el pati, els jocs, les carreres. Dani es va quedar
a l´aula. Quan tornàrem del descans estava de nou allà,
sol, cara a la paret.

Semblava que esborrava alguna cosa, o que la rascava

Havia estat escrivint en lletra menuda alguns contes
i havia fet uns dibuixos, i en un racó d´una casa dibuixada
havia guardat algunes coses, no ho han aconseguit,
em digué quan tornà a la cadira, mira, em digué
mentre es tornava a posar el blau al ulls i em somreia.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada