El parc s´ha anat emplenant d´ombres lluminoses,
diuen una cançó molt més vella que la lletra
de les cançons que arrastren amb els genolls
asseguts encara només al principi del dubte.
[Tota una setmana per davant per intentar el rescat de l´home]
Sense creuar la zona dels balancins dels xiquets
mantenen prop de les mans la font seca
i em miren quan els creue les trinxeres
Tampoc no esperen una llengua de gat com la meua
que els embolica la llana jugant amb els somriures horitzontals
a fer balons de naftalina.
Mire les ombres més grans, les de la fusta més vella,
no sé si són llunes, estrelles de cinc puntes o rectificacions
de les senyeres dels assaltants dels vaixells pobres.
La cara al descobert els deixa en evidència,
no hi tenen on guardar-li les claus dels castells,
a l´aire.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada