VELLS POEMES A LA CASA NOCTURNA

VELLS POEMES A LA CASA NOCTURNA


M´he fet amb una llibreria de nit avançada,
els últims anys, els últims mesos,
han estat plenament nocturns,
he desfilat per moltes teulades,
he caminat els fils d´aram de la roba estesa,
banderes del dies feiners,
després, he plegat les fulles velles, les he guardat,
amb les més verdes vesprades de primavera,
i he rentant les taques de cada mirada
sense poemes,
tractant de fer núvols de les llàgrimes que he amagat al treball també. Jugant al joc
de fer-vos creure una murada, de raspall, i d´escalada, com un bosc amb les arrels voltades.

Em demanaves una altra disfressa potser, però jo només en sé de llaços, de flocs de veu,
dels vells poemes a la casa nocturna. Els llegíem amb moltes variacions tonals, inclús ploràvem,
jo plorava també de vegades per no fer-me el no-poeta, és cert, però la majoria de llàgrimes meues,
eren transparents.

Tu em cantaves, una oda, un madrigal, jo no entenia res, tot em semblava de pallorfa,
només una excusa per ajornar els besos amb un punt de derrota pactada, i aquells plors
que jo resseguia, els plors per mi i per tots els meus companys invisibles.

Ara tots esperen la llum, el far rodolant per les pàgines que em vas llegir
quan jo no tenia més somnis als que ascendir les nits, els fulls dels teus llavis
em contaven els camins contra la indiferència, i la plaça, rodona dels diumenges
anava deixant entreveure els plànols secrets de la vida senzilla,
aquella biblioteca nocturna, em deies, i tot se m´estiuava,
hi ha uns peixos nedant els cels, a la gran piscina dels universos, el poeta
és un vell tranquil també a la vora de l´univers, esperant el vers.

Després han vingut els altres llibres, el poemaris, els inèdits, les lluites contra el silenci,
la incomprensió de la mar que van secar a l´any passat quan la reforma dels paisatges,
un espai buit amb una pilota esperant la primera paraula, i aquell xiquet al darrere,
creuant les avingudes nocturnes rere el poema botant de vers en vers,
amples avingudes amb paraules creuant els paràgrafs, els semàfors en roig
i un peu accelerant els mots, quasi de dia ja, mentre la teua veu, de nou,
amablement, em deixava a la porta de casa.





Imatge: "Amb els meus propis ulls" Samuli Heimonen