dilluns, 2 d’abril de 2012

TOTS ESTAN CANSATS


 TOTS ESTAN CANSATS


Vaig totes les hores darrere d´una fugacitat extrema,
[jo era un ionqui del temps, tu ja ho sabies]
amb les mans sempre brutes,
ungles amb terra necessite aigua quan
bec d´una font, amb decolorants
em rente la pell de les hores seques,
de les discussions estúpides,
de les paraules que precedeixen
sempre a les discussions carreró mitjanit,
 lluna buida, cocodril amb gel.

Jo era un ionqui del temps, ja ho saps,
un corredor de converses de fons,
un que trencava els cristalls dels crits dels desllunats amb cartrópedres de poesia,
un només, contra un exèrcit d´estàtues.

També deixava llargues pauses entre els descansos de les escales amb el teu cos,
i jugava a les contradiccions dels arbres endevinant a penes les paraules del joc.

Cocodril amb gel encara, encara els arbres, pobres, tan arrelats als parcs,
sembla que mouen les rames per escampar de les paraules del bosc,
mentre escolten la densitat de les avingudes. 

Els cauen les fulles també als estius, cocodril del temps, ionqui del temps,
[em xutava l´estrés amb les agulles dels rellotges, ja ho sabies]
Jo era, però, saps, de vegades torna tot al principi.
A quan els arbres no necessitaven gel a les arrels per suportar la ciutat.
Ja saps, entre a casa, és tard, tots estan cansats.

Jo calle. Faig els llits de la casa, treballe,
torne a la cova, arregle la caverna, col.loque els quadres de manera 8,
que siga impossible la mimesi amb l´espectador i li lleve les piles a la nit.

Tot s´ajorna aleshores. Ens miren
després de gitar els llamps als llits, de prepar les llavors, l´aigua, de retirar els cadàvers
abandonats a la cuina, d´esborrar les oficines dels dietaris, de carregar de gel les neveres
per a les arrels dels arbres de l´endemà, cocodrils de l´últim temps nostre
d´un dia que ja s´acaba,
i parlem.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada