ELS VELLS BONS TEMPS

A ningú li agrada que li canvien el bosc
de lloc, o els rius; no m´imagine els banyistes
en Agost, sostenint les tovalloles a la platja
sense el mediterrani. Pensant una piscina.

Les casetes tancades, el passeig marítim sense l´arena arrastrada pels banyistes sense mar,
un dia sense decepcions ni les costures filant
una vesprada entre roba estesa,
intuint els peixos ebris, flotant
en un somni de cervesa.

Però tot això només ho sue jo, és a dir, còrrec
tots aquests pensaments a totes hores, però
no descuide la feina física, el canvi, energia
per roba, menjar, hipoteca, cotxe envellint-se,
casa envellint-se, home envellint-se que no podré
renovar, i el cercle de les pedres alumíniques
de fregar els plats abans de morir
al sofà canviat per tres mesos d´energia.

A ningú li agrada que li canvien el mapes
de sobte, algú inventa una escala enmig del carrer,
o crea una plaça amb estàtua i coloms, com un matrimoni
de silenci i vells al rebedor d´un edifici.

Van preguntar perquè. Algú va respondre un qui.
Algú, un home trist, segurament, havia pres la decisió
del canvi; altres ja havien refet mapes abans, a la mateixa cadira
de l´home trist, segurament.

Hi va haver protestes. Les converses, més animades
que de costum, també recordaren els vells bons temps,
quan la llum semblava més fàcil de brollar
a les fonts de la nit.

Ara tot semblava encaminar-se a un oblit de ciment,
el pati d´un museu amb arbres de pedra.

Algú va dir, un infiltrat de l´home trist que volia entristir,
sol a un despatx, que canviaven els mapes per nosaltres,
per no abandonar-nos en una repetició, en una pausa,
en un decorat groc.

D´altra manera no hi podríem recordar els dies passats
com als dies dels vells bons temps,
oh! els grans dies! Ells no sabien res del vells bons temps,
havien estat massa temps ocupats en refer mapes,
seguien parlant, venent-nos els atles, en deien:
d´altra forma aquells primers hiverns, en fi, només
la pols dels magatzems de la memòria,
el record com aquella olor a bicicleta guardada.

L´home que volia entristir sol a un despatx
com el de l´home trist em va ensenyar un manual
sobre com mantenir la productivitat de les abelles
mitjançant la dispersió de les cel.les.
Li feia pudor la boca a vesprades mortes.

Els més joves, que havien començat feia poc
encara no sabien que aquells primers dies incerts,
vestits amb el discret encant de la desconeixença geogràfica,
acabarien per ser-ne els seus vells bons temps,
fins que algú, algun home entristit, els canviés els mapes.