dilluns, 23 d’abril de 2012

reg

 
REG

No hi ha res com l´escapada, no res s´aproxima
tan sols al plaer de la negativa a l´ordre estable,
no hi ha res com canviar per parcs les oficines.

Espere el moment exacte, la solitud extrema,
l´home davant el reflex de l´aigua ploguda i l´estany
provisional, el moment precís del canvi de núvols
per un rierol discret.

Alguns temen a una possible soltada de llamps
i no volen regar encara. No tinc por. No tinc res.

Obric les excluses, estic just en el punt més alt
del dubte, conec la decisió entre els canals del riu.


Em banye els peus, solte l´aigua i vaig regant el camp de Cullà,
com em va ensenyar mon pare,
fumant cada dos bancals un pensament de collites, de fruits més dolços,
amb la suor terrosa i les alberedes de l´horta al fons.
 

Escolte els altres regadors, la carretera no queda lluny,
com canvien els decorats del dia, tornen als camps més íntims
sense canviar el text dels recitals, sempre els mateixos versos, la mateixa aigua,
del matí a la nit, de dilluns a divendres, de setmana en setmana i de mes a mes i un any rere un altre any repetint els versos a la dona, als fills, repetint els versos a les oficines, o als bars, els poemes caducats, canviant només els colors de les parets dels espais latents per la primera corrupció, tan sols, tan sols, tan a prop del bancal de l´horta amb l´albereda salvatge colant el vent, colant l´aigua entre les arrels dels arbres.

I els versos,
potser els meus també són sempre el mateixos
bancals, la mateixa aigua,
i el mateix escenari,
potser, no hi ha res com l´escapada,
res no s´aproxima,
no hi ha res com canviar per parcs improvisats, balancins d´aigua,
les oficines.

Espere el moment exacte,
la solitud extrema.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada