LA CASA DESHABITADA
Tot em queda a l´abast sense proposta,
el bell camí, les teues mans, el nostre temps,
i he de decidir encara quants cabells han de caure
o quanta pell he de deixar-me en la jornada
Potser serem tan sols una imatge, desfent-se,
després dels dies de pluja, com una por de gotes de finestra.
Les persianes baixen, a la fi del dia, recontem carències,
guanys d´anècdotes íntimes, un plat a punt de caure que atrapes,
mentre vas ordenant els pensaments de la cuina.
Les mans teues em reclamen una història aquesta nit,
i he de dormir-te les pors també a les habitacions contigües
dels xiquets, tancant els ulls sense la certesa d´un després.
Els sofàs esperen, els programes de la tele esperen,
que hi tornem a aquella part de la casa,
deshabitada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada