HIPERPOEMA
De vegades et mire des d´un espai insostenible,
demà, un any que vindrà, unes ungles que em pintaràs.
Torne al primer vers com per comprovar el camí
del viatge.
També una plaça vacant de revoltes i d´inmediatesa.
Nosaltres no.
Nosaltres hem nit, hem mar, hem sol,
vaja, tot ha estat així, hem fet les escenes
improvisant el mètode,
davant d´un hiperpoema hem atroquitat tots els llavis possibles
en
ca
val
cant
el joc de l´espai i el temps
cercant identitats ocultes
entre les bambolines dels teatres
només soc un salvatge que ha deixat de caçar abrics
per les muntanyes,
No plou cap altre recurs a les escales, el teu somriure
és infinit, telegrafia els tics- tacs de les matinades
desxifre els teus ulls, un llac, un riu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada