dimecres, 23 de maig de 2012

el primer dia



      EL PRIMER DIA


         

   Crec que ja estava allà, assegut al sofà de cuir negre amb una mistera voltant-li els dits quan la senyora Bleda ens va ensenyar el pis de Benimaclet. Era de dia, no importa, era de nit, tampoc importa. Estic convençut que vivia allà abans de nosaltres, és a dir, una part almenys del Mago; li dèiem així perquè les inicials dels seus noms i cognoms en formaven el mot del prestidigitador que, sense dubte, era.

    Portava una samarreta negra a ratlles roges fines com arams de llum en una tronada propera i estava aquell dia, callat, pensatiu. Potser sabia que la vida que ens esperava en aquell poble absorbit per la ciutat anava a ser tan desiciva que preferia guardar-s´ho. Tampoc ens importava això, tampoc ens importa ara. Era un pis envellit del carrer Mestral. Feia cantó, un segon pis, una habitació-taüt, una habitació amb una finestra que no s´acabava d´obrir als vianants i una altra més gran, amb un armari que en el silenci de les nits d´hivern es queixava de les juntes i del corcó amb una certa esperança de foguera primaveral. No anàvem a cabre. Volíem ser-ne quatre. La quarta habitació havia passat a formar part del pis contigu. Tapiada torpement es delatava perquè havien mantingut l´antiga porta, potser per por a una inspecció, què, per més torpe que fos, acabaria descobrint que aquella porta amb cristalls fumats deixava entreveure el cadàver a blocs. 

    El Mago ho sabia. Fins i tot arribàrem a pensar que dormia de vegades en aquella habitació algunes nits, alguns dissabtes quan desapareixia entre la boira del pis deixant en l´aire algun dels trucs de màgia que tant li agradava proposar, sols amb el principi d´un poema. Havia estat callat una hora, escoltant-nos, escoltant com Raül escoltava a Mandon, li déiem així perquè un dia, jugant als futbolins algú li va dir, ei, no sigues Mandonguilla, perquè féia coses estranyes amb les boles del joc, el Mandon, que em discutia alguna dissertació inútil, un carrer que no duia més que a un altre carrer que ja havíem passejat tantes vegades que havíem esborrat les nostres pròpies petjades. Ves a saber càlcul. Àlgebra partida en mil i un versos, blocs per fer desaparéixer una habitació. Potser el Mago travessava les portes sense esforç, ja sabeu, encenent-se una cigarreta mentrestant. Potser els blocs de la paret tapiada es retiraven, potser el mànec de la porta baixava lentament però amb els dubtes suficients com per fer un menut soroll i avançava pel corredor fins al menjador on celebràvem el primer sopar de la primera nit al pis de Benimaclet i es quedava entre nosaltres. Abrigant-nos.

   Estic segur. Quan entràrem ja estava allà. Ell encara no havia entrat, però l´home que seria ja estava esperant-lo, assegut al sofà de cuir negre. Pantalons d´esculpir, lonats, els ulls vius, el jersei a ratlles roges fines com les frases amb agulles de cosir converses, amb tots aquells noms que jo no entenia que treballaven els conceptes del buit. Els dins. Els afores. Els portals de les arts. Els espills. Tot estava allà, des del primer dia. Nosaltres, sols ens vam dedicar a descobrir-ho.

    Vaig sortir al balcó. Encara era setembre. La mar no quedava massa lluny i el salnitre es mesclava amb la terra humida de l´horta. De lluny s´escoltaven cantar les ànimes als camins cap a Alboraia. El tramvia fantasma creuava la ciutat.

  
  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada