dijous, 26 de juliol del 2012

COMPANYS DE BATALLA

 COMPANYS DE BATALLA

No he escrit mai cap poema que parlés de tu
com una amiga, ja saps, un cafè cada dos mesos,
un bes amb excavacions després de les copes,

No té sentit, oblide la crònica, oblide el llibre dels (nostres) fets,
la conquesta de Mallorca en un vol turístic cap al club de la segona pell,
oblide tot això perquè hem mudat el tel dels ulls
i veiem molt més enllà de les muntanyes i els boscos del nord, ara,

veiem més enllà de les paraules buides dels homes grisos
de les boques fosques coves de la gola negra, del fum dels dinars,
de les paraules enverinades de saliva empassada, dels menjadors socials,
de les noves generacions del llop,
veiem encara més que abans, companya, sense apartar la mirada.

Vivim entre llops i corders servils que a les nits acompanyen
els assassins i els obren els corrals i les portes de casa
i els conviden a passar i a servir-se tranquilament dels nostres somnis

Però nosaltres resistim; I és molt dur no caure en la trampa, comprar
qualsevol cosa-objecte-trasto-demoda-oblidat-a-l´instant

és dur resistir-se als somriures dentífrics dels llops de disseny,
no obrir la ma, parar la ma, entregar la ma
acceptar la clau per obrir la casa d´un altre,
el cor d´un altre, la vida d´un altre, per preservar el teu
somriure dentífric de nou llop de disseny

Resistim i declarem la senzillesa com un país sense fronteres,
cremem les fronteres, cremem els poemes que lloen la barrera
i la disfressen de pàtria, i resistim i ens anem quedant sense amics
i sense país o poble o carrer o casa
ens anem quedant sense balcons.

Perquè la veritat dol, i alguns amics han marxat cap a altres fotografies,
han obert les portes dels edificis i han desllunat els patis
 [potser ja eren llops latents
esperant un canvi de lluna]
i han venut l´aire, la terra, els arbres, han venut la vida sencera
com unes sabatilles o un melic vell.

Ens anem quedant sols perquè no ens callem la farsa ni el teatre,
i diguem els versos a la cara sense rimes consonants ni mètriques de col.legi privat
de pensament propi

Diguem els versos sense flors ni camins ni òsties consagrades
diguem els versos mentre caminem, lentament, ho puc admetre,
però tots corren de pressa i no van enlloc, no troben versos de guerra,
tornen als refugis, i es lleven la suor com si els molestés aquella ingrata sensació humana
de cansament.

Vivim entre llops, estimada i no t´he escrit mai cap poema
que parlés de tu com una amiga perquè estem en lluita encara,
i saps que som, malgrat els dies clars, companys de batalla.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada