SOBRETAULA
Poc de vent encara per ací dalt,
no li haurà donat temps a refrescar-se
entre la serra.
La taula comença a reflectir la lluna
com un plat més
Tens son, ho sé perquè renegues
en hores de riure mentre et serveixes el licor
He d´anar a recollir el títol de llicenciat
a València, mai m´ha fet falta per esbrinar-te els ulls però,
no, no vull cafè, estic ben despert i amb ganes de boxa.
Potser la universitat de filologia ja no es diga així,
als polítics els agrada renomenar-ho tot sense cap gràcia
en el fons són poetes frustrats, renomenen les places,
els carrers, de vegades fins i tot obliden el truc del noms
de la gent del poble i tracten de ser creatius,
i apareix el carrer de les margalides, la plaça de la llibertat,
l´avinguda de les camèlies i els caminants es lleven un pes de damunt
i sembla impossible que algú demane almoina
a les cantonades del passeig de les estrelles.
El cotxe està vell, li tinc una estima contagiosa,
hem fet molts viatges. Sé que és una màquina, ho sé,
músculs de ferro, venes de plàstic, oli de pedra, però
amb el temps he acabat per veure´l alegre i distret
olorant els baixos dels altres cotxes quan anem de passeig,
amb una certa ànima mecànica.
Mira, comença a bufar el vent de llebeig, ho notes?
plourà aviat, dius mentre em serveixes un poc més nit.
Imatge: "Sobretaula" Olga Pijuan Santacana
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada