dijous, 16 d’agost del 2012

poema 378

 
 
 
 
 
 
 
 
Acaben sempre amb alguna paraula trompeta de jazz
o de vegades en un principi de castell de focs,
ho he vist, ho jure!! Passa tan sovint que ningú no se n´adona. 
El vent pregunta carrers
a cada instant i tota la gent camina sense parar-se
a beure de les fonts!!

Però acaben, amb alguna nota suspesa tronada de llamp
i no deixen portes obertes per on asomar un dubte, 
i encavalquen fins i tot les mirades
de vers 
a vers 
a les places, a les coves musicals
on els salvatges pinten homes pals, dones cendra,
somnis carn.
 
Despullen la terra de camins,
nuen els arbres de continuitats elèctriques, 
recolzen la pell a les cadires
i es pot respirar un aire tan pur 
que se t´omplen els pulmons de silenci.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada