NINGÚ

 













No som ningú, però de vegades ho oblidem,
se´ns oblida. El cotxe. El vi car. Les vacances lluny.
Sagne també aquesta vesprada després de veure´t 
creient-te la gran mentida de ser-ne algu. 

Em saludes a la cafeteria, una setmana intensa. 
Parlaments amb públic, després sóc públic, el cotxe,
el vi car. Les vacances llunyanes, decorats inexplorats,
No som ningú, no som fred, no som més que ara.

Pense en la postura de les mans als encontres amb tots els tu. 
Hauran canviat potser les paraules el compàs del record,
potser canviarem pedres al camí per esglésies oblidades,
potser vaig anar tan lluny que el desig ocultà el primer mapa.

La tele en marxa. Dibuixos. La tradició només és la repetició de la imatge,
un any després. La tele en marxa. Cercaviles i disfresses. Una altra cervesa
provant de ser aquell primer glop de bromera. 
L´experiència de la sang excava el llit del riu per a sempre. 

No som ningú però, de vegades, ho creiem possible, 
destí, fita, unes ulleres noves, kityasuni, un carburador del 18,
el tresor d´una coca pobra amb mistela a la drac rieju,
puig gros, puig maseres, perseguint la possibilitat de ser-ne algu.

Tren que el fum, dos lectorails encesos, vies alternatives,
el meu paisatge no són els arbres quiets rere la finestra. 
Cançó de vent. Ball de fulles.

Tempte de tant en tant els clubs de fans,
em retornen al zero, he de començar de nou de zero, 
no sóc ningú, però, de vegades, ho oblide, m´agafes de les mans, 
la font brolla ara més fort i hi ha el concert de l´aigua,
orquestra de grills, cançons de la nit,

no som ningú, però, de vegades, el cotxe,
el vi car, la sang també aquesta vesprada, de vacances.