1991

Dimecres nou de maig de 2012. El sol és magnífic, estranyament he sagnat com fa un any més o menys, una xicona ha necessitat ser atesa quan m´ha vist ple de sang, la camisa, els braços, els pantalons eren obscurs i dissimulaven el desastre. El arbres també canvien la sàvia per aquesta època.

És dimecres, nou de maig de 2012 però això pot canviar sense més impuls que la desmesura. Gires la cantonada.

De nou 1991.

Escolte nítidament com bota un dels engranatges que creia del tot engrasats.

No tinc res per a tu, una mirada apenes queda de totes les nits de 1991. Tampoc una conversa, no calen més paraules, ja ens les vam dir totes. 

Ja ho sé.

La gent passetja. He comprat freses. Les accions es lliguen en un significat inesperat.

De nou 1991, allunyant-se, sense fills, sense pedres a les sabates, sense retrets, sense un sense tu, i ni tan sols alguna excusa ràpida, ja parlem, de lluny,

com va tot, 1991?

 

La gent creua el carrer quan hi ha el verd al semàfor sense saber res de 1991, hi ha un parell d´amigues que no saben res d´aquell estiu, l´home que corre mirant-se el rellotge no coneix els pesempres i fins i tot aquell parell de jubilats no saben si és més trist imaginar-te en el calendari d´un altre o en la soledat dels dilluns a casa, sense feines.

com va tot 1991?

Uf, t´he de contar les sesions autodestructives, oh, com voldria contar-t´ho!! Espera 1991, no te´n vages encara, has de saber com vaig morir vint i tres nits seguides, no, no, espera, la lluna i tot això que era nostre, ens ho van confiscar mentre ens desintoxicàvem un de l´altre. Em vaig despertar en un cotxe. No sabia ben be com havia arribat allà. Ja no era 1991.

Ja no eres tu, com sempre escapant de l´oblit, tornat a l´oblit, agafada sempre a la punta d´algun vell vers, entre els poemes del Mestral, quasi a punt del buit però sempre ahí.

Tremole encara. Tinc por encara. 

Fins i tot quan te´n vas et recorde, a la piscina, untant-te la pell amb cervessa.