dimarts, 26 de juny de 2012

MAI NO REPETEISC UN PARC


MAI NO REPETEISC UN PARC
Que tots cometem errors és una obvietat que inclou, d´una forma prou cruel, l´oblit. Poques vegades arribem a conèixer l´abast d´un mal pas, d´una mala decisió i no em vingues ara amb tot aquell paperot del destí i que si tot el que ens passa, ens passa per un motiu ben concret, que hi ha un full de ruta, un pla invisible traçat, una línia, un camí únic i pensat per altre o altres o una força superior, gegant, inabastable per a cadascun de nosaltres i més blablàs per a lectors de revistes del cor, homes de sala d´espera. 
No em malinterpretes, però per a mi totes aquestes hipòtesis no són més que capítols perduts del llibre de les fogueres, no el coneixes? és un mite, diuen que algú va anar arreplegant les històries que els pares contaven als menuts per fer-los entrar en el somni. Llegendes antiquíssimes, contes infantils en definitiva; però el que et deia, que estan molt be per als xiquets, però quan els en contes un parell a la canalla i reflexiones, et trobes amb que la gran majoria d´explicacions supertotals de supertot que recordes potser formaven part, en un primer moment, d´un relat per a dormir rebels.
 
Som en gran mesura senyors del nostre destí, l´anem construint i destruint successivament i si no fora perquè vivim en societat, l´equació no tindria errors. Però no és així, els errors de la resta poden acabar afectant-nos directes, superficials, una dona gira un cantó mentre tu el gires també sense mirar i en tropessar-vos et cau qualsevol objecte que sense adonar-te es perd, res important,  un anell de colombaire; o en el pitjor dels casos algun tipus d´error d´aquells que inunden cada piscina de cada terreny de la teua vida fins destrossar-nos el dia a dia. 
 
És per això que mai no repeteisc un parc, o un paisatge, i és per aquesta raó que mai no creue un pont dues vegades en el mateix dia ni asome un mateix bar. Evite les rutines perquè en elles resideix aquella estranya relaxació, tedi, cansament, paret pintada de groc, que inevitablement precedeix a l´errada, a la decisió que mai no hauries pres en un estat d´alerta.

No exagere quan dic que he vist trencar-se disset parelles properes pels efectes de la rutina. Es van voler un temps, quan la novetat dels cossos i els espais, abans ocults, es feien còmplices, però insistiren en la visita i l´estímul passà a poc a poc de llarg, la conversa va anar fent-se lenta, curta, repetida, silenci.
Embolicats en l´aire viscós de la clonació dels dies, creient inevitable un destí alternatiu, oposat, millor.
 
I sí, és per això que també que tampoc torne dues vesprades seguides a un mateix parc a veure com la vida s´iguala en tots els aspectes més bàsics, els joves s´amaguen, els majors van cercant un lloc on seure i sempre hi ha algú que passeja un somni nugat amb una corda, temorós per jove, el somni, imagine.
 
Ho he vist als quaranta-tres parcs públics d´aquesta gran ciutat i descomptant els dies de pluja i els de calor carabassa en els que en casa d´u mateix es troba aquella xicoteta soledat, no ens enganyem, tan necessària, ens hi queden uns cinc mesos en els que pots seure als bancs junt als arbres a escoltar els xiquets que corren sense cap rumb perquè encara no saben on està la meta, a oblidar una estona blava els clàxons dels cotxes que criden en la multitud tal volta per por a fer-se invisibles en la massa, a oblidar les notícies del món que cada dia gira més de pressa per l´errada de creure que hi arribarà abans a comprendre la llum del Sol.
 
I és en definitiva aquesta deriva la que em permet contar-te tot açò, així, sense que ens haguérem vist tu i jo abans, sense que ens coneguem, i com si dos amics en un bar al cap d´una bona vesprada de glops i cigarretes t´ho puc contar, puc dir-te sense pudor que sent per tu una espècie d´estima estranya perquè demà no vas a veure´m, ja saps, mai no repeteisc un parc dos dies seguits, perquè també en l´encontre entre dos desconeguts salta de sobte una sensació de victòria que, sinó de seguida, acaba en alguna confessió que mai no haguéssem fet als pròxims i que, no sabem per quin estel que li´l soltem a aquest altre, que avui eres tu, tal volta perquè sabem que com no hi ha confiança no hi ha passat i per tant no hi ha expectatives i sabem, en el fons, que no el podrem decebre.
I tu, perquè has vingut al parc?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada