dijous, 5 de juliol de 2012

REBAIXES









Encara no et puc dir el teu nom, encara no el puc fer viure
als llavis, senzill, armònic, no dec cridar-te encara,
trencar una branca, deixar-la caure al llac,
fer ones amb els teus cabells concèntrics.

Et veig passar, just a l´altra ribera, al riu dels compradors,
quasi ofegada, amb els ulls d´aiguacels i sarsa.

Encara no et puc dir, no em deixes dir-te,
no dec mirar-te encara, ràpidament morirem si em dius de sobte,
així, trencant aquest moment en el que tu no saps que et mire
i et comportes obertes.

T´escolte parlar, escolte també el silenci impossible,
els semipobres es semiabasteixen de pells
i pedres per lluir a les coves de l´hivern.

Les tendes es van morint de rebaixes,
jo espere cruxificat amb bosses de roba
i una corona d´espid més, el teu pas doble mortal
triple volta sense mans lliures
sense mans
sense

sens?

Després
hi ha carreres, cues sense gossos, gossos que no lladren,
(potser ho han lladrat tot ja abans de vindre),
però no volia dir açò,
volia parlar de tu, d´aquest matí sense pauses,
discursives.

Jo no volia saber si et feia falta un jersei nou
per abraçar-me amb altres colors,
pintures noves, llavis decapats, pentinats ultimíssims,
sabates que no xafen el terra, pantalons semifaldats en seda jean,
crits nous acabats d´importar d´una conversa pujada de tons,
arraps permanents, ulleres antipensaments,
pensaments antipersona, antitu, antijo, antinosaltres dos.
Jo no volia.



sense mans lliures
sense mans
sense



sens?

Pause el disc.
Baixe tres escales musicomecàniques,
prove de dir-te el nom, em rebaixe els llavis
per fer-los viure al teu cos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada