dimecres, 22 d’agost de 2012

CAMALEONS PERFECTES

De tant en tant ens pega a casa per reordenar el decorat del dia a dia i repartim de nou els espais en un exercici que implica almenys el fet d´abandonar algun objecte que abans havia estat important. La roba no compta així que sempre és un record que s´ha refugiat estacions, trens i vivències, al fons d´un armari de paret, a un calaix de calcetins d´hivern o sota l´abric dels draps de la pols. 

No tenim un calendari acordat, però reconec que sol ocórrer quan el fred o la calor són extrems i impedeixen el passeig, la terrassa, el carrer. Tampoc no sé qui comença el joc, però hi ha un acord invisible als ulls quan ens creuem al corredor, carregats de paperassa o amb tres o quatre caixes plenes de formes inverosímils en un concert de moments barrejats impossibles. 

De vegades he estat jo, de vegades tu. Mai no ha estat important el fet entre nosaltres de l´iniciador de quimeres; això sí, ens encanten els trens en marxa.

Els contes sempre tenen un incident incitador, una ma que engega l´engranatge, una mirada de sobte enmig de la soledat d´una festa confeti aniversari promoció del 74, que sé jo, hi ha tants exemples com cançons melangioses embotellades a les fàbriques de la música narcòtica del jazz dels discos de vinil del fons de l´armari, com un possible tresor sense més mapes que el record d´una vesprada.

Tot això està molt be i a molta gent li ocorre però quan ens hem creuat al corredor i he vist que havies tret la caixa des d´on els objectes perden història i guanyen plàstic, fusta, metall, tinta seca, i he descobert que no hi tenies res a dintre no m´he pogut resistir de fer-te la proposta de fotografiar la casa sencera com si estiguéssim fent-nos un reportatge de revista o de boda, es quasi semblant en la façana i la perfecció camaleònica dels somriures, per després fer-ne una tria i desfer-nos d´una estança sencera.

El que no m´esperava és que em demanares que a cada fotografia ens havíem d´integrar tant en l´estança fins a fer-nos pràcticament invisibles, camaleons perfectes, desapareguts entre la normalitat d´una sala d´estar, suggerits al menjador, possibles a la cuina, mantes al llit.

He acceptat. Primer he estat jo, m´he enlamparat al saló, finíssim d´acer i acabat en una llum tènue que, ho has de reconèixer, t´ha costat descobrir. Després t´has armariat a l´habitació de matrimoni com un porta corredissa, suau, engrasada, fusteriada, amb aquell punt d´espill dissimulat acabat amb cuir xocolata. Una delícia, t´ho reconec.

Hem jugat fins la matinada però t´he de confessar que fa més de dues hores que et busque i no et trobe. I mira que el rebedor és humil. Un moble modern, de tres línies, i l´espill.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada