diumenge, 28 d’octubre del 2012

- Hola Wen.

La bicicleta estàtica va substituint els vells perxers de fusta a les cases on ja no cap el descans en cap armari de paret. Tampoc la mesura exacta de temps per anar on crec que estaràs, esperant un viatge, un sí, un poema sense enigmes, el teu nom al crit en arribar al cim. Però queda tan poc d´espai que només podem projectar-nos en una excursió de caixes de sabates, una visita guiada a la plaça dels tàpers, una invitació al museu de la soledat en la nit de tots sants

Al fons dels calaixos han acabant emigrant els objectes que abans, fa temps, eren maleta o viatge. Sé què estàs ahí dintre també, t´escolte respirar sota els apunts de Gramàtica Històrica, em pregunte si somrius encara a les fotos o si et costa la carassa. També el temps per vindre on creus que estic esperant un sí et segueix allà on vas. El descobreixes en la mirada dels altres sense esperar-ho, sense ells ni ser-ne conscients del missatge. 

Faig sis pedalades mentre imagine un paisatge a la paret, un carrer amb llambordes, potser el terra encara reté un punt humit i les llums del passeig fan del poble un Londres d´anar per casa, però no tan distant, si més no, els fantasmes encara et reconeixen les faccions. I saluden. Saps que parlen en vudú quan ja no els pots escoltar i que saben el soroll de les cadenes de les bicicletes estàtiques que hi guardem cadascú al traster de la mirada.

Tres pedalades després ja quasi estic pujant les escales d´una vella taverna, d´una vella trampa on sona música, riures, sembla dissabte o Nadal, però és tot sants i hi ha els amics, potser un aniversari o una festa de disfresses, potser la gent aprofita per llevar-se unes hores la roba de fer muntanyes amb trinxeres, què més dóna, sé que hauràs abandonat aquesta nit el cementeri. He seguit el rastre dels ossos i dels ignis fatus, encara reconec els teus passos i et cerque entre el camp de caps. Cements frescos encara entre estàtues de jardí botànic, peces de bronze, òxids, cantants calcaris, vestals, donyets amb la corbata perfilada també. Un parell de dimonis guarden la sortida, però ningú vigila l´entrada.

Un pedal més i la barra i jo ens fem amics de tota la vida entre veus i udols que diuen victòria en llengües mortes i tothom conta anècdotes mentre espere un sí. 

Sí.

Ahí estàs. No sé qui troba primer a qui.

- Hola Wen.

Atropellem els llavis per voler-nos contar tantes ferides en tan poca pell que se´ns fa quasi de dia, just amb el temps per tornar amb la bicicleta estàtica al nostre cementeri, mentre passe de puntetes per ma casa sense fer cap soroll, però el sofà em veu. Segrestador perfecte. Mire les parets del menjador, les finestres del panteó familiar, el dia, les veus dels turistes. Hauré d´imaginar-me un somni.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada