SEGON BALL
Oh, una frase d´aquelles que et destrossa
per començar un poema sempre entra be,
després, entre moltes comes, trencant,
el ritme és també una metàfora allargada,
i fins i tot una galàxia d´idees entrelineades,
descobrint la tècnica de rellegir els poemes
sols amb els versos pars, refent de sobte
el quadre impressionista, sense ponts
ni fars de nenú, o de ningúfars,
Però de què serveix tot açò? No sé
si llegiràs algun dia tots els poemes que t´escric,
perquè els escric per a tu, i visc encara
perquè he canviat la llum de la tarda
a una de baix consum, amb l´esperança
d´enlluernar-te fins i tot en la nit més hivernal
aquest refugi de passos de saló.
M´he anat despullat de tots i cadascun
dels postjudicis, de la censura prèvia als dits
i la dels ulls dels jutges dels concursos,
però sempre hi ha la pista deserta,
la cançó repetida, un possible segon ball
el premi, passa més temps als ulls,
que a les mans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada