dijous, 29 de desembre de 2011


LA MOTA DE POLS QUE EM SOMRIU

Enmig d’un temps de vesprades de tardor amoixades,
de melics melosos, enlluernat també a la resistència,
dels focus dels interrogatoris de la barra del bar,
i per les possibilitats infinites del no-res
aplicat a qualsevol tipus d’objecte literari,
vestint de gala només els contorns de la pell,
aquella mota de pols al trasllum que em somriu
em revetlla l’espai buit i quiet
com l’únic heptasíl•lab possible.

(I tot el concert de notes de jazz prozaic
també, inoculant el verí de la revolta)

Camine aleshores acabat de rentar pels camions cisterna
del grup de gent que dissol grups de gent
pels bords dels precipicis i les comisaries de cada casa,
amb un paraigües obert dibuixant les ombres abandonades
que hi queden ferides a la batalla dels trens que tornen de la guerra,
o del treball, o de vendre cadàvers als tauts,
mentre vaig descobrint els refugis del vers
i altres poemes antiaeris als hangars de les biblioteques
abandonades per les possibilitats infinites
del no-res.

1 comentari:

  1. La imatge és obra de Regina de Miguel i de Miguel Angel Garcia Oliver, dos grans amics.

    ResponSuprimeix