divendres, 28 de desembre de 2012

FUMIPLAST


Estava tossint quan la vaig veure a l´andana, abans estava allà però era com si fos invisible. Era guapa. Puc atribuir una història quasi immediatament a qualsevol dospates però amb la dona tossidora semblava més complicat. Una xiqueta, de la ma de sa mare, li oferí aigua bavada. L´encarregat de l´estació li demanà si volia un parazeta. No volia res. Fumar, en tot cas. Es va encendre una cigarreta mentre explicava a la mare de la nena de l´aigua bavada que fumant la tos se li passava. Tres calades i el tren. Pudia a nicotina i aromatitzants barrejats amb la resta d´un perfum nauseabund i, segurament, caríssim. Es va seure al vagó davant meu forçant un somriure poc elàstic, lleig. Tenia els dits grocs com les llimes de rebuig i la pell com una milfulles. Mirava cansada el decorat rere la finestra, potser rebentada d´una nit llarga i descompensada en la suma d´alcohol i abraçades. Es va dormir sense creuar-me el carrer dels ulls. 
    Mentre m´arribava una espècie de ventolada a vainilla podrint-se i amoníac de gintònic vaig observar que començaven a sortir-li del nas uns filets de fum, com si encara estigués fumant. Finíssims, però ben espesos i negres. Es va estendre ràpidament pel vagó mentre la xiqueta de l´aigua bavada li deia a sa mare que feia olor al senyor Antoni i sa mare es rascava la gola per fer una protesta educada. Els caps assomant pel corredor no tardaren. A Xàtiva, segona estació del trajecte, el fum ja era tan dens que costava de veure l´exterior del tren. L´apertura de portes i la baixada de quasi tots els viatgers alleugerí la situació però el fum continuava sortint-li del nas a la dona tossidora que ara dormia plàcidament mentre ens ofegava. Una xicota vingué fins on estàvem i començà a gravar imatges. Vam tractar de despertar-la tocant-li el muscle. Fracàs. Estava entrançada. La xiqueta de l´aigua bavada vingué, curiosa, mossegant el tap de la mineral baixa en sodi apta per nedar i tot i la gravadora suggerí bany inesperat. Res. Fracàs. Un lleu moviment i la continuïtat del fum. Uns minuts després la gent perdé l´interès. La realitzadora deixà la realització, la nena bavadora tornà a bavar al costat de sa mare i els caps seguiren llegint, xerrant, mirant per la finestra, imaginant una història impossible. Potser li manquen mànecs a les finestres. Odie els parxes de fumiplast.

Cap comentari:

Publica un comentari