divendres, 7 de desembre de 2012

XEMENEIA (Poema negre nº 41)

No sabíem què més fer per aixecar la xemeneia,  havien caigut la majoria de les rajoles rogenques del fumeral i ara el fum s´escampava sense fre entre els dits, a les places.
Necessitava una sortida un poc més estreta, una direcció més guiada cap als núvols.

Havíem barrejat en la justa mesura l´algeps amb l´aigua, havíem col.locat una a una les peces del trencacels i ni així aconseguíem aixecar la paraula.

Cremàvem versos de llenya de taronger, amb altres d´Estellés i alguna branca de xop, però el fum no sortia, reglotava, potser atemorit, agorafòbic davant tanta poesia a cel obert.

Seguírem, però, dia rere dia, replegant la fusta caiguda, provant el foc, aprenent els senyals del fum, desxifrant els misteris de la llenya.

Cap comentari:

Publica un comentari