No sabíem què més fer per aixecar la xemeneia, havien caigut la majoria de les rajoles rogenques
del fumeral i ara el fum s´escampava sense fre
entre els dits, a les places.
Necessitava una sortida un poc més estreta, una direcció més guiada cap als núvols.
Havíem barrejat en la justa mesura l´algeps amb l´aigua, havíem col.locat una a una les peces del trencacels i ni així aconseguíem aixecar la paraula.
Cremàvem versos de llenya de taronger, amb altres d´Estellés i alguna branca de xop, però el fum no sortia, reglotava, potser atemorit, agorafòbic davant tanta poesia a cel obert.
Seguírem, però, dia rere dia, replegant la fusta caiguda, provant el foc, aprenent els senyals del fum, desxifrant els misteris de la llenya.
No sabíem què més fer per aixecar la xemeneia, havien caigut la majoria de les rajoles rogenques del fumeral i ara el fum s´escampava sense fre entre els dits, a les places. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada