dimecres, 23 d’octubre de 2013

EL CAS DEL GOVERNADOR DE FUSTA













Velluters, 1805.






No sabia què fer. El fill el mirava amb les celles alçades esperant una aprovació i ell, simplement, no sabia què fer. Sostenia aquell objecte entre les mans, lleugerament elevat per sobre la seua cintura amb la il.lusió que hi posseïxen els infants als ulls, amb aquella llum espantaombres d´adults. Andreu estimava molt el pare, escoltava atentament tot el que aquest deia, però, en aquells moments, son pare no tenia paraules.

Son pare el mirava, després tancava els ulls, i els obria, lentament, esperant potser, amb aquell gest estèril, tot fer desaparèixer aquell objecte torbador que el fill sostenia amb devoció. Un intercanvi de papers si més no, actitudinal. 

La pregunta del fill seguia sense respondre. Un no, directe, tallant, deixaria el nen ben decebut i ell se l´estimava més que la vida pròpia, però un sí trencaria de dalt a baix amb la tradició del gremi. I una no resposta no era possible.

S´ho devia d´haver imaginat; aquell fill seu era un dimoni potencial. Des dels cinc anys que dibuixava des de la finestra de la fusteria a la gent del barri, i encara que no ho feia malament, més que retrats, en feia de caricatures. Li agradava jugar sovint amb les llesques que al pare li sobraven de fer taules i cadires i muntava estranyes estructures que després batejava amb noms d´éssers que el pare no coneixia. Potser no li havia donat la importància que calia. Ara, dos anys després, mentre mirava l´Andreu, amb aquell objecte entre les mans, se n´adonava.

- Què no li agrada, pare? - digué Andreu, tot alçant una mica més l´objecte cap al pare.

- Clar que sí, fill - digué el pare, refent-se.

Feia tres setmanes que els preparatius per a la nit del foc estaven en marxa i pràcticament totes les famílies del barri tenien decidit què li oferirien a les flames. Com tots els anys, quan l´hivern a poc a poc deixava pas a la primavera, de generació en generació, els pares ensenyaven els fills quins objectes s´havien de cremar per oblidar desgràcies passades, i , encara que hi havia qui aprofitava per cremar els trastos vells, el respecte a la natura i a la força renovadora del foc, hi estava ben present.

Hi estava, o almenys ho havia estat fins aquell mateix matí, just fins al moment que Andreu havia aparegut per la fusteria amb un bon dia com un cabàs de prunes, un ninot enorme entre les mans i aquella pregunta. 

- Pare, posarà el meu ninot a la foguera? - preguntà per segona vegada el xiquet.

- Però, Andreu, no sé què dir, és molt bonic, segur que el vols cremar? - tractà de dissuadir-lo.

- No és bonic, és lleig. - digué Andreu.

- Be, d´acord, és lleig, és molt lleig, però t´haurà costat molt de fer. És clavadet al governador, segur que el vols dur a la foguera?

- Sí, pare. Vostè sempre està dient que el governador és un trasto vell i inútil, un malfaener i un pixarogles, i com que va sempre tan escoltat i no el podem tirar a ell al foc, he pensat que el cremarem en secret, sense que ell se n´adone. Així que he fet aquest ninot de fusta i cartró amb el que li sobra de les cadires. Què li sembla?

Tot tenint en compte que la foguera del gremi de fuster, a la qual pertanyia la família, el fet de cremar aquell ninot en secret implicava almenys que més de la meitat de la vila, incloent el governador, reconeixeria la similitud entre home i nino.

Estava venut. Havia de triar. El fill o una acusació formal de calúmnia.

- D´acord. - digué a la fi. - el durem a la foguera. T´importa si el canviem una mica? 

- Què vols dir, pare?

Amb una remota esperança que ni el governador ni la resta de la vila reconegués la burla, va omplir les rombes del ninot amb paper, tot fent que paregués més gros del que ja era, va posar-li unes tires blanques de cotó gruixut que semblaven una perruca d´aquelles que havien estat de moda, un parell d´enciams podrits a les butxaques exteriors de la casaca governativa (no se li ocorregué pensar qui li hauria cosit aquella peça de roba a Andreu) i li col.locà una botella de fusta banyada en vi barat a la ma esquerra. Finalment li pintà el nas de roig i les galtes. 

En caure la nit, envoltat de mantes el va transportar amb l´ajuda d´Andreu al carrer major, a la plaça on la resta de fusters organitzaven la foguera del gremi. Saludà tímidament alguns dels companys i sense fer sorolls deixà el ninot a prop d´unes cadires velles, junt a una estora desfilassada i sense dir ni prua, desaparegué, imaginant que l´assumpte no passaria d´anècdota i dormí profundament.

No fou fins ben entrada la matinada, cap a les tres, que un dels companys se n´adonà de la presència d´aquell paquet que assomava entre les mantes, creient que algun dels borratxos del barri s´havia quedat adormit entre les fustes de la futura foguera. Retirà les mantes i descobrí la noticia de l´any.

Als pocs minuts la resta del gremi de fusters que s´havia quedat a vigilar la pira s´amuntonava al voltant dels descobriment i es feia preguntes. Després de decidir-ne l´autoria, van debatre sobre si devia o no formar-ne part de la foguera.

Potser la son, el cansament general cap als governants de la ciutat, potser que tenien tan poc a perdre que, finalment decidiren que el ninot en formaria part. Rigueren bona cosa, alguns ho celebraren com una victòria i altres, nerviosos per les conseqüències, arrasaren amb la bodega de la plaça. Dues hores més tard, cap a les cinc de la matinada, arribaren a la decisió de ficar-lo en un lloc ben destacat.

A les sis havien passat per la plaça la majoria del homes que anaven cap a l´horta i a les set no hi havia altre tema que tractar a les tavernes de tota València. Cap a les vuit, els venedors del Mercat central discutien l´autoria del ninot i una hora i mitja més tard, el governador i els consellers discutien acaloradament el problema.

- L´hem de retirar. És una ofensa. - digué el Conseller del Port.

- Encara no l´ha vist molta gent - digué el Conseller del Tresor. - Ningú no ho notarà.

- Hem de detenir el culpable i donar-li escarment. - digué el Conseller de la Guàrdia.

- Cavallers, cavallers.. - digué el Governador tractant de calmar els ànims. - no hem de traure les coses de context. Hem de pensar amb la ment freda. A veure, cap de nosaltres ha vist el ninot, no és així?

- Jo l´he vist. - digué el Conseller de Tributs provocant que tots i cadascun dels presents en aquell gabinet de crisi fixaren la mirada en la seua persona.

- I be, tant se m´assembla? - preguntà el Governador.

- Oh, no! - respongué. - vostè no està tan gros, ni duu les butxaques plenes de fulls verds, ni les seues perruques blanques són com les que li han posat al ninot. I això de la botella de vi i el nas roig i les galtes, be, vostè no beu tant com es diu.

- Clar que no bec tant. De fet, ni bec. Be, alguna vegada, en festes de guardar, o a algun banquet de noces o..què més dóna, tot el món beu a la vila. En fi, no crec que la gent hi vagi corrent a veure aquell ninot de fusta i cartrons. S´hi veu molt?

- Mmm. Sí. L´han posat al mig de la foguera, però a ran de terra, assegut a una cadira, amb la vara de governar i amb el barret.

- Caldrà que anem. - digué el Conseller del Port.

Acompanyat dels Consellers i de la guàrdia del palau arribaren amb el migdia al cel a la plaça dels fusters, però el que no s´esperaven és que estigués de gom a gom amb tota la vila tractant de veure el ninot. Les veus i les rialles impregnaven el trànsit cap a a la vesprada i milers de dits assenyalaven, ara el barret, ara la vara, ara el bigoti, ara qualsevol aspecte del ninot del governador quan un toc de cornetes bramà sobre el soroll i emmudí la plaça. La guàrdia anà fent un corredor entre els vilatans i a poc a poc el governador es trobà de front amb el seu ninot.

La primera impressió el trastornà i li costà respirar; no és que foren idèntics però era més que evident que era un còpia d´ell. Exagerada, sense dubte, però era ell.El mirà detingudament, de dalt a baix i sense poder evitar-ho se li anà dibuixant una rialla a la les galtes, després el somriure començà a prendre forma de tic nerviós i finalment esclatà a riure sense poder parar fins i tot quan se li escaparen dues llagrimetes.

La gent restà uns segons en silenci fins que un dels soldats de la guàrdia començà a riure també. Ens pocs minuts la plaça sencera reia descontrolada mentre el governador, donant-se la volta i sense parar de riure feu el camí de tornada fins el Palau, pujà les escales seguit dels consellers. I rient entrà a la sala on unes hores abans debatien sobre el ninot. A poc a poc recuperà la normalitat i la serietat tornà al seu rostre.

- Sabeu, estimats consellers, aquesta vesprada hem guanyat una batalla. - digué el Governador. - La gent de la vila passa fam, els ofeguem a tributs, els barris més antics, de vora riu, són un niu de rates, la gent estava ben calenta. Ara ja no, ara riuen. S´han desfogat. Només era un ninot sense importància. No crec que la gent es pose a fer ninots per a la festa de Sant Josep. És una idea que no quallarà. Podem estar tranquils.


Cap comentari:

Publica un comentari