dimecres, 4 de gener del 2012

OBAGA















OBAGA

Puje al poc de cotxe que em queda, dus el pel mullat,
a penes si plou inquietament una pluja de finestres,
i el parabrís, ara sí, ara no, ara espera que vaig,
em balla cançons de poques notes,
discretes,de pocs acords encara, assenyala el compàs
i els primers torsos nus de la primavera.

El paradís es resumeix a les mans, a la pluja
que fa rius a poc que comença a esbarar-nos per l´esquena,
i en uns grams de terra roja a les botes dels peus,
penyora del joc de la tarda em fa un trobador per la dama,
amb el romer banyat revestint de muntanya l´horabaixa,
i aquest desgastat espai, finalment, en la troballa dels cossos,
els refugis per a dues mirades en supervivència,

Em quede un temps
amb les mans desaparegudes
als peus dels cims dels roures,
tu rius i em deixes la imatge per sempre
a les butxaques, o als forats de la memòria,
amb un m´hagués agradat més que la nit em deixés
endur-me a casa, aquesta obaga.

1 comentari: